Malalties freqüents en les mascotes

Malalties freqüents en les mascotes

Al·lèrgies

L’al·lèrgia és el resultat d’una resposta exagerada del sistema inmunitari a un estímul o al·lergen que no 

ocasiona cap problema a altres individus.

Té un component hereditari o genètic, per això és més freqüent en determinades races i famílies,

i també hi influeixen factors ambientals.

A grans trets hi ha tres tipus d’al·lèrgies:

–        Atòpia:  hipersensibilitat a al·lergens ambientals 

         (pólens de males herbes, d’arbres, àcars…)

–        Al·lèrgia a puces: hipersensibilitat a la saliva de la puça.

–        Al·lèrgia alimentària: hipersensibilitat a components dels aliments.

La simptomatologia principal és prurit, que segons el tipus d’al·lèrgia estarà localitzat en una àrea o

 una altra del cos, i també podem trobar pododermatitis, conjuntivitis, otitis, infeccions secundàries

 amb bacteris o llevats, diarrees, vòmits, problemes respiratoris, tos…

Moltes vegades un animal no és al·lèrgic a un únic al·lergen i hi ha un efecte sumatori que arribat a un 

umbral desencadena el brot. Per això hi ha casos on, per exemple, en un gos atòpic, controlant que no 

agafi puces i cuidant l’alimentació aconseguim reduir les lesions i el prurit.

La millor manera de controlar les al·lèrgies és eliminar el que les provoca quan això sigui possible, com 

en el cas de les puces o els aliments. En altres casos el tractament depèn de la intensitat i la durada dels símptomes.

Comentar que també hi ha casos d’Hipersensibilitat per contacte, que acostuma a afectar la pell amb poc

 pèl de les zones de contacte i pot ser provocada per vegetals, medicaments tòpics, collarets, plats de plàstic, joguines….

Piòmetres

La piòmetra és la infecció de l’úter. Normalment es produeix en gosses i gates d’edat mitjana o avançada encara que pot donar-se també en animals més joves.

Amb l’edat l’úter pateix el que en diem una “hiperplàsia endometrial quística” que afavoreix que bacteris que poden penetrar-hi durant el zel, quan el coll uterí està obert, trobin unes condicions favorables i es produeixi la infecció.

Els signes clínics apareixen de 6 a 8 setmanes després del zel i els més freqüents són: apatia, pèrdua de la gana, polidipsia i poliúria (beuen i orinen més), febre (no sempre), vòmits i a vegades veiem una secreció vulvar purulenta. Les complicacions que poden aparèixer són: insuficiència renal, peritonitis, o septicèmia que posen en perill la vida de l’animal.

Es diagnostica mitjançant anàlisi de sang, radiografia abdominal i/o ecografia.

Una piòmetra, en la majoria dels casos, suposa una situació d’urgència on després d’estabilitzar l’animal s’ha de fer una ovariohisterectomía ( extirpar ovaris i úter) que resulta curativa si no hi ha complicacions prèvies o durant la cirugia.

El tractament mèdic només es considera en casos molt concrets i valorant-ne el risc-benefici.

Cistitis en el gat

La cistitis consisteix en la inflamació de la paret de la bufeta de l’orina. També s’anomena FLUTD (malaltia del tracte urinari inferior felí).

En el 70% dels casos no podem identificar la causa que la provoca, i el 30% restant pot ser degut a càlculs, problemes anatòmics, de comportament, neoplàsies o infeccions.

Si veieu el vostre gat anar amb molta freqüència a la safata de sorra, orinar a llocs inapropiats, que les quantitats d’orina són petites o us sembla possible que no en faci, es llepa molt la zona perineal, vocalitza (dolor) en la posició de micció o fa orina amb sang, llavors és important portar-lo al veterinari quan abans millor.

En el diagnòstic serà fonamental descartar que no hi hagi obstrucció uretral ja que podria comprometre la vida de l’animal. Per això el primer a fer és un sondatge, aprofitem per agafar mostra d’orina per analitzar-la i, si cal, fem radiografia. Si tot això és correcte arribarem a la conclusió de que es tracta d’una cistitis idiopàtica o FLC.

A la cistitis idiopàtica intervenen diversos factors d’estrés que originen canvis a nivell del sistema nerviós central, en la permeabilitat i les fibres nervioses de la paret de la bufeta. Algun d’aquests factors són: l’edat (gats joves o de mitjana edat), poca activitat física i poc accés a l’exterior, el sobrepès, una dieta seca, conviure amb més gats, canvis a la vivenda, interaccions entre mascotes i persones…

S’aplicaran diferents teràpies, però a llarg plaç la dieta serà la que aportarà major benefici. Així doncs, alimentar els gats amb dieta humida suposa que hi haurà menys recidives que amb la dieta seca, ja que l’orina estarà més diluida, tenint en compte que els gats beuen poca aigua.

Els gats son animals “neofòbics”, tenen por a tot allò nou, per això quan el gat és petit i està a l’etapa de socialització hem d’aprofitar per introduïr diferents presentacions de menjar (marques diferents, diferents sabors, humit, sec…) ja que això farà que quan sigui adult sigui més fàcil donar-li una dieta especial o una medicació.

Espigues

Quan arriba la primavera comencen a créixer les espigues. Les espigues són llavors de les plantes gramíneas, tenen una forma en punta de fletxa i uns petits ganxos. Quan s’assequen i es desprenen queden adherides al pèl dels animals o s’introdueixien per diferents orificis: nas, oïdes, ulls…

Aquestes es claven i queden fixades amb molta força.

Símptomes:

–        Si el gos sacseja fortament el cap quan estan al carrer o al poc temps de ser a casa és molt probable que tingui una espiga a l’oïda. Quan més aviat es vagi al veterinari per fer-ne l’extracció serà millor per evitar el dolor, l’otitis o el trencament timpànic.

–        Si l’espiga entra pel nas es produiran esternuts molt forts i nombrosos. Pot haver-hi sagnat i molèsties que es manifesten fregant-se el nas amb les potes. És important poder retirar l’espiga el més aviat possible, doncs a part del dolor que provoca, podria ocasionar una rinitis amb descàrrega purulenta o allotjar-se a pulmó. Hem de tenir en compte que l’esternut pot frenar-se encara que estigui l’espiga al nas. L’extracció es farà amb anestèsia general, ja que el nas té molta quantitat de plecs que compliquen la localització de l’espiga i és una zona molt sensible on cap gos tolera l’exploració despert.

–        A vegades les espigues també poden entrar als ulls. Notarem que l’animal porta l’ull tancat, molt inflamat i té dolor. L’espiga es pot trobar sota les parpelles. Hem de fer una bona exploració oftàlmica doncs pot provocar úlceres corneals i extreure l’expiga amb un coliri anestèsic i tranquilització, si cal.

–        Les espigues també poden penetrar a través dels espais interdigitals o a qualsevol punt de la pell, produint abcessos o migrant a altres zones (torax, abdomen….).

Consells: Intenteu evitar les zones amb moltes espigues, reviseu i raspalleu el gos després del passeig. A la perruqueria podeu demanar que rasurin el pèl de la planta dels peus i la cara interna de les orelles.